COL·LECTIU FREIXAS-BENVINGUTS!!! Art, disseny, artesania i Indústria es fusionen per transformar l'edifici fabril i opac en un edifici transparent i obert a la ciutat de L’Hospitalet del Llobregat. Tenim una clara intenció de casar creació i Indústria i de recuperar espais a favor de l'acció cultural. Apostem per un canvi en la imatge i en el contingut de locals industrials recuperables per generar un entorn més amable i cultural, obert a la transacció entre cultures i formes de creació.
“El lloc central en la producció del superàvit, que abans corresponia a la força laboral dels treballadors de les fàbriques, avui està sent ocupat progressivament per una força laboral intel·lectual, immaterial i comunicativa” M. Hardt i A. Negri, Imperio.
En l'ordre simbòlic, les fàbriques representen per a la modernitat capitalista el mateix que les catedrals representaven per a les monarquies teocràtiques medievals: espais comunitaris organitzats a partir d'una lògica productiva destinada a garantir la cohesió social i, de manera anàloga, a perpetuar les estructures jeràrquiques que les han fet possibles. De fet, i per atansar-nos ràpidament al territori de la cultura, no ha d’estranyar ningú, per exemple, que el senyor Lumière decidís inaugurar la modernitat cinematogràfica amb un grapat d’obrers afanyant-se a sortir de la fàbrica: el què feia, en realitat, era il·lustrar l’essència d’un “ramat” que només podia ser entès a l’ombra dels imperatius capitalistes d’un sistema condemnat a madurar i, per descomptat, a podrir-se de manera lenta però implacable (Lumière, a diferència de Méliès, veia en la ficció una estratègia plausible que es podia adaptar, sense excessiva violència, al relat visual del nou art que tot just acabava de néixer). El títol descriptiu (“Obrers sortint de la fàbrica”) era perfectament naturalista: el burgès armat amb el novíssim cinematògraf aconseguia robar, fins i tot, la diàspora alliberadora d’uns actors, per altra banda, displicents i derrotats sense saber-ho. La fàbrica era el centre del món i el món, orfe d’ell mateix, era una fàbrica que es replegava a la manera dels insectes necròfags. El segle XX sencer reposava en les arquitectures dilatades en forma de naus i patis amplíssims destinats a fer possible el miracle econòmic de la producció massiva. Tot semblava tan simple com sotmetre l’arquitectura fabril als principis utilitaristes dels Bentham i companyia. El Panòptic (origen dels Big Brother posteriors) venia a ser la materialització de totes les revolucions industrials: el que no podien imaginar és que l’horitzó deshumanitzat del capitalisme tardà es fonamentaria en la possibilitat d’automatitzar tota la producció gràcies a l’alta tecnologia. És a dir: si bé el trànsit durant la revolució industrial del sector primari al secundari no va ser res més que la suplantació de l’home per part de la màquina, en el tardocapitalisme allò que se substitueix és la ment humana per la intel·ligència de les computadores. I que ningú s’equivoqui: no és que els sectors primari i secundari hagin desaparegut eclipsats per un terciari evolucionat, sinó més aviat tot el contrari: s’han fet forts a altres països i retornen a nosaltres com aus migratòries engreixades fora del nostre camp de visió. En aquest sentit, la (proto)pel·lícula de Lumière és obsoleta i vigent alhora: obsoleta per l’espectacle que representa; vigent per la relació que escenifica. De fàbriques, per descomptat, encara n’hi ha: el què ha canviat és el seu domini absolut i eclipsant en la nostra economia desinfectada. Els gegants adormits són la matèria que ens ocupa; les fàbriques “desafectades” són els llocs que avui la cultura ha decidit colonitzar. A Catalunya —com a la resta de països industrialitzats— hi ha nombrosos exemples d’aquest canvi d’ús industrial cap a infrastructura cultural: començant per CaixaFòrum (antiga Fàbrica Casaramona), i finalitzant pel recentment estrenat Centre d’Art Contemporani de Barcelona (ubicat a la Fabra i Coats), del què es tracta és d’aprofitar un tipus específic d’arquitectura bò i adaptant-lo a la nova realitat tardocapitalista que acabem d’esmentar. Però no només això: de la mateixa manera que les antigues fàbriques es converteixen en centres d’art o museus, les fàbriques actuals —encara productives— tendeixen a adoptar l’aparença dels espais dissenyats ex pofesso per a la cultura (com ara el MACBA). Com molt bé explica Octavi Comeron (Arte y Postfordismo), les industries tradicionals del sector secundari —començant per l’automobilística— es troben immerses en un accelerat procés de fusió amb l’ordre simbòlic: “En aquestes fàbriques contemporànies —escrivia Alberto Sánchez Balmisa al catàleg de la magnífica exposició que La Panera va dedicar a aquest mateix tema l’any 2009—, denominades de manera genèrica fàbriques transparents, els operaris —blue-collars— ja no vesteixen les típiques granotes de color blau, sinó bates blanques, unes vestimentes que els equiparen en un pla simbòlic als científics d’un laboratori […] L’espai industrial es converteix així en imatge, en mercaderia, en part integrant d’un relat destinat a associar la marca al progrés, a l’avantguarda tecnològica, a la cura mediambiental o al benestar social”. És a dir: “La fàbrica dels nostres dies s’ha convertit en una espècie d’alter ego de si mateixa: ara és capaç d’incloure totes les formes del què és real i competir amb el museu en la seva voluntat d’obertura, en la seva localització, en la seva pell transparent oberta a la ciutat”. Tot plegat fa que, com afirmen Hardt i Neri, en aquest sistema d’intercanvi permanent entre cultura i economia, “l’economista necessiti tenir un coneixement bàsic de la producció cultural per comprendre l’economia i, per la seva part, el crític necessiti comptar amb un coneixement bàsic dels processos econòmics per entendre la cultura”. Curiosa paradoxa: mentre que els espais de producció i representació tendeixen a confondre’s —el museu i la fàbrica—, els artistes es veuen obligats a llençar a les escombraries les seves bates blanques per tornar a posar-se aquella bella i desacreditada “granota blava”. Els motius d’aquest retorn de l’artista a la fàbrica transmutat en “obrer de la cultura” són diversos —començant pels imperatius dictats per la crisis econòmica— tot i que, es miri com es miri, el més destacat és l’univers de possibilitats que aquest gir desvetlla. L’exemple més proper ens el regala La Freixas: situada a pocs metres de les naus que ocupa la Fundació Arranz-Bravo —la qual té el seu espai provisional en els antics magatzems de la fàbrica tèxtil de la Tecla Sala—, es tracta d’un poderós volum que desafia —en part gràcies al seu groc de Nàpols— aquell típic creixement ordenat de la ciutat que tendeix a desplaçar les antigues zones industrials cap a noves àrees periurbanes subjectes a canvis permanents i a tot tipus de desequilibris, tan demogràfics com infraestructurals. La Freixas s’erigeix, en aquest sentit, com un monòlit que ret homenatge al passat industrial de l’Hospitalet —als anys seixanta, era un magatzem de televisors de la casa Philips— i, al mateix temps, a les noves possibilitats associatives d’una comunitat artística que ha patit els embats de la crisis amb especial virulència. Per tot això, i malgrat les diferències existents entre les propostes dels diferents artistes i col·lectius presents en aquesta exposició, és important, en primera instància, tenir clar quin és el fil conductor arquitectònic que justifica el projecte: la manera com els estudis s’ordenen verticalment o, més encara, com s’obren a un espectador que deixa de ser passiu per passar a ser còmplice dels “processos industrials” que s’hi custodien, afegeix valor als espais fins al punt de convertir-los en una veritable alternativa híbrida que potser —els temps dirà— acabarà resolent l’etern conflicte entre l’esfera pública i la privada que condiciona, des de sempre, el món de l’art.